La jacobea vulgaris és una planta amb flor (de tipus herbàcia, de la família de les margarides, és a dir de la família Asteraceae) Coneguda comunament de diferents maneres segons els països o regions com azuzón, herba cabell blanc, sacapeos, Suzon o Herba de Sant Jaume.
Característiques de la Herba de Sant Jaume
L'herba de santiago és una planta perenne o biennal i posseeix un rizoma curt i erecte. De la seva arrel poc profunda sorgeixen tiges llargues que poden arribar a assolir els 120 cm. Aquests últims es presenten com llenyoses a la base i ramificats en la seva part alta. Tenen un estriat profund i escassament pilós. D'altra banda, els mateixos ostenten un color marró vermellós.
A la part alta de les tiges creixen les flors i sempre en forma de capítols grocs agrupats formant corimbes plànols. El seu període de floració comprèn els mesos de juliol a setembre inclusivament.
La planta té fulles Gabras pinnatilobuladas, els lòbuls són dentats i molt dividits. Arriba a mesurar fins a 80 cm (32 polzades) i no sol ser més petita que 30 cm (12 polzades).
Creix freqüentment tant en les vores dels camins, en els dipòsits de balast i en els terrenys erms com en els ports, patis i praderies. No és estrany trobar-la, també en els terraplens de les vies fèrries. La pol·linització es duu a terme gràcies a l'ajuda de les abelles, mosques, papallones i arnes i la quantitat de llavors produïdes sol ser molt alta.
La presència d'alcaloides en la seva composició la converteix en una planta verinosa sobretot per als animals i en especial per al bestiar. Se suposa que, perquè la seva toxicitat actuï sobre els humans, s'haurien d'utilitzar dosis molt altes. De tota manera, molts professionals la desaconsellen donat que els riscos són alts i el seu efecte terapèutic encara no ha estat cent per cent comprovat.
Origen
Els seus primers exemplars van créixer en continent eurasiàtic. Actualment es desenvolupa en pràcticament tot Europa (Des d'Escandinàvia a la Mediterrània). Mentre a Espanya apareix en els marges dels corrents d'aigua i en pastures humides, a Gran Bretanya, Nova Zelanda i Austràlia es l'aprecia de manera negativa, com una "herba dolenta".
En aquest últim país fins i tot hi ha una llei que prohibeix la seva conservació dins de qualsevol terreny. Als EUA la seva presència es fa notar en el nord i en l'Oest del territori (més específicament a Idaho, Maine, Califòrnia; Illinois, Montana, Michigan, Nova Jersey, Oregon, Pennsylvania, Nova York i Washington.
D'altra banda a Amèrica de Sud també es pot trobar la seva presència, Sobretot a l'Argentina on és una herba de molt comú creixement. També hi ha al nord de el continent africà així com en els països Índia i Sibèria, ubicats a Àsia
Cultiu i Cures
No hi ha consells possibles sobre com mantenir a la nostra Herba de Sant Jaume en òptimes condicions, ja que l'Herba de Santiago no es conrea, per contra, és una herba silvestre i no a tot arreu és considerada una "mala herba". Per exemple, a l'illa de Man va ser instituïda com a flor nacional.
Usos
Si bé és recomanable recordar el seu caràcter potencialment tòxic (explicat en el primer apartat), alguns metges ho recepten com hipoglucemiant, venotónico, emmenagog i anteidismenorréico.
També és recomanada per alguns per a les varius i alguns altres tipus de problemes circulatoris. D'altra banda, es pot afirmar que és especialment útil per a les dones en tant accelera l'aparició de la menstruació i combat els dolors que són productes directes d'ella.
Des de l'Edat Mitjana i fins a la meitat de segle XX, a l'Herba de Sant Jaume se li han donat múltiples i variats usos externs, com ara combatre les inflamacions oculars, reduir dolors i úlceres canceroses, contra el reuma, la ciàtica i la gota i, finalment, per als casos de picada d'abelles.
Si bé no és una hipòtesi comprovada, els científics esperen que l'efecte que tenen els alcaloides de la pyrrolizidina sobre la divisió cel·lular pugui ajudar a disminuir o retardar el creixement de les cèl·lules canceroses.